El carrer que no es passa

És un misteri saber com se'n surt.

Misteri inexplicable com s'hi entra.

S'arrapa al vell casal, suport i centre,

i no és gaire ample sinó estret i curt.

Ni us serà estrany que emmarqui un finestrell

de noble dama la mirada esquiva

o que hi transiti algun pagès que arriba

de l'horta amb prunes grogues al cistell.

Olor d'humit, color de fortalesa,

portal, dovelles, finestrals i molsa,

fins l'amoròs xeric d'un cast llaüt,

cobrint-li d'ombres la clara nuesa,

ens furga endins la melodia dolça

i ens cal pagar-la com un vell tribut.

Les llúdrigues i el Pedró